Close

Poseu-vos en contacte: info@petitsdetalls.org

El per què de “PETITS DETALLS”?

Avui és 31 de desembre, i són aproximadament les 9 de la nit. A aquesta hora, la majoria de joves de vint anys, com jo, està pensant en qué posar-se per estar elegants o com aniran a la festa d’avui. De fet, els meus amics estam discutint pel móbil qui ha de comprar els gels.

No serà el meu cas, com a mínim no aquest any. Com a mínim no avui. M’han convidat a una festa, però no tinc el cos com per divertir-me ni els ànims com per celebrar res.

En comptes de sopar i sortir amb els meus amics, estic estirat al llit de l’orfanat en el que estic vivint, a Uganda. Intento dormir però una sèrie de pensaments han inundat el meu cap, provocant-me insomni. No em sento cómode, com a mínim no avui.

I és que avui la realitat m’ha fout una pallissa. Perdoneu l’expressió. D’aquelles de les quals no és fàcil recuperar-se. Una dòsi de veritat inesperada. Avui la realitat m’ha fet sentir impotent. Però, tot i això, sóc un afortunat. Em considero molt afortunat. Molt més del que em sentia ahir.

Deixeu-me que m’expliqui. Avui m’han portat a visitar un orfanat a prop de Jinja, una mica més al nord d’on estic vivint. M’havien dit que estaven en una situació crítica, i que els hi agradaria que fes un cop d’ull.

No sabria com definir-vos la sensació que visc sempre just abans d’entrar a un orfanat que no conec. És intrigant saber qué t’espera a radere la porta. Poder un nou projecte, poder la resta de la teva vida, poder una llar plena de somriures. Però aquest cop, una altra vegada, ha tocat la realitat d’Àfrica.

Radere la porta aquest cop m’esperaven 35 orfes i una noia, la Stella, que els cuida. radere la porta avui m’he trobat molts ulls de curta vida, però que reflectien històries molt llargues. Massa llargues.

La situació crítica que m’havia imaginat no era, ni molt menys, el que he vist. Sincerament, no crec que ningú s’ho pogués imaginar. Els 35 orfes viuen en una casa que, a Europa, ens semblaria petita per cinc persones. I pràcticament en runes. El terra té forats i la cuina està a mig construir. Vivien a una altra casa, que llogaven, però fa una setmana els van fer fora. Poder no podien pagar. Tenen només 14 llits, que comparteixen, i cap d’ells té mosquitera. Això vol dir que dormen entre dos i tres nens a cada matalàs, i exposats a malalties. Però això no és tot. No reben cap tipus d’ajuda fixe mensual. No saben si la setmana que ve podran seguir sobrevivint. Perque no viuen, sobreviuen. Són heroïs anònims. No poden permetre’s menjar més d’un cop al dia. No poden, és massa car. I més d’un cop s’han trobat sense menjar. A les portes del 2015 i hi ha nens que moren de gana. No que passen gana, no. Que moren. No tenen electricitat, ni molt menys aigua corrent. Per uns tant i per altres tant poc.

I nosaltres, a sobre, anem i ens queixem per tonteries. Que injust.

Només disset dels 35 nens van a l’escola. Tot i que van a una escola pública que és pràcticament gratuïta (de la qual no em vull ni imaginar el nivell), no poden pagar-la per tots, així que 18 nens no estan escolaritzats.”Abans de pensar en l’educació haig de pensar en que sobrevisquin”, m’ha dit la Stella. No he sapigut que dir. No estudiar els condemna a una vida no molt diferent a la que porten, però no menjar els porta a morir. Per pensar-hi una mica, com a mínim.

I jo us puc explicar el que he viscut, però mai ho entendreu del tot bé. Fins que no veieu alguna cosa semblant no ho entendreu, i em sap greu. Us ho podeu imaginar, però mai sentireu el nus a la gola, la pressió a la boca de l’estómac i les immenses ganes de plorar que jo he sentit aquest matí. Fins que ho visqueu en primera persona. No he plorat davant dels nens, però mai havia plorat tant com al viatge de tornada. Mai. I no m’avergonyeix. De fet em costa aguantar les llàgrimes ara mentre escric. Hi ha gent que m’ha dit que haig de ser més fred davant d’aquestes situacions, que no m’hi involucri tant. Però no puc. De fet crec que, el dia que ja no senti tot això hauria de eixar de fer el que faig. No sóc capaç d’oblidar aquestes injustícies.

No obstant, ens han convidat a dinar. Era un plat senzill, però ha sigut el més car que mai he menjat. Pesa massa a la meva conciència. Quant n’hem d’aprendre de la generositat del pobre. El que ens queda.

I després, han cantat i ballat, amb un somriure a la boca, com si l’alegria no depengués del que tens o deixes de tenir. Poder aquest és el secret de la felicitat.

Una de les cançons tenia una lletra que deia:

“la gent creia que no ho aconseguiriem, que estàvem bojos. Però la gent va oblidar que quan Déu comença quelcom sempre ho acava, i Ell ens ha donat una casa nova on viure.”

Quan ho he sentit no m’ho he pogut creure. Ells donant gràcies a Déu? Llavors he entés que són pobres, pobríssims, però estan contents i satisfets am el que tenen. Aquesta riquesa no és material, però té més valor. Segur. N’ha de tenir

I tot això el dia després que decideixo fundar “petits detalls”. Una senyal, poder. Així que per això us escric. Volem canviar les vides d’aquests nens i sabem que ho podem fer.

La gent m’ha aconsellat que no m’hi involucri, que és un projecte massa gran, però no m’ho perdonré mai si no ho intento. Tu què faries al meu lloc?

Salvar aquest orfanat no és feina fàcil, però aquí ja entra més feina a fer que va paral•lela a la nostra.

A petits detalls som complidors de somnis i, com a tals, hem pensat que la millor manera de tenir bons somnis a complir és aconssguint el lloc on es creen! Ens proposem a comprar 21 llits, 21 matalassos i 35 mosquitres per aquest orfanat. Volem que sàpiguen que algú pensa en ells, que són importants per nosaltres!

“prefiero ser un optimista loco antes que un pesimista sensato.”

D’aquesta manera ens embarquem, aquest any nou, en un projecte nou. Un petit GRAN projecte que estem segurs durem a terme amb la vostra ajuda. No serà fàcil, però valdrá la pena. Molt.

Recordeu que els petits detalls marquen la diferéncia.

Ha sigut un cap d’any totalment diferent a tots els que he viscut fins ara, però si conseguim que la vida d’aquests nens canviï; haurà sigut el millor!

Junts podem arribar més lluny!

0 Comments

Comments are closed